dilluns, 8 de juny del 2015

Votació al proper Claustre

 
Intersindical-CSC vol presentar-vos en aquest document la seva oposició frontal a les polítiques neoconservadores que s'estan impulsant des de la Conselleria amb la col·laboració servil dels administradors que "ocupen" els càrrecs de Rector o Vicerectors.
 
Volem explicar per què no compartim el seu model mercantilitzador de la Universitat ni els plans d'acabar amb els vestigis de democràcia a la UPF i les esperances que tenim d'un futur en què puguem rescatar la Universitat.
 
1.- No és el nostre projecte; veiem els administradors actuals com a mers continuadors dels dos mandats anteriors, de funesta memòria, amb aprofundiment de totes les polítiques negatives:
 
  •  tota la planificació de la Universitat està regida pel desfici per uns rànquings basats en models socials diferents (empreses fortament implicades en el finançament i control de les universitats i que fan recerca amb equips propis; societats que prefereixen l'exhibicionisme filantròpicocaritatiu dels antic alumnes abans que pagar impostos...) i que només mesuren la projecció empresarial de les universitats, mai les seves aportacions socials; 
  •  
  •  l'abdicació de ser un centre al servei del país es camufla darrere de proclames de vocació internacionalitzadora que en realitat equivalen a la 1 / 4 desnacionalització de la Universitat per centrar-se en la captació de clients amb major poder adquisitiu;
  •  
  • per als representants de la Conselleria que "ocupen" el rectorat, la Universitat solament ha de ser una factoria de diplomes i una plataforma de recerca subsidiària de les empreses, amb un menyspreu absolut de les tres funcions claus de la Universitat:
    • formació crítica que prepari per a tota una vida laboral i no pas per encaixar en un lloc de treball perfilat curttermísticament amb unes habilitats i competències orientades a l'obtenció immediata de rendiment;
    •  
    • recerca bàsica guiada per l'interès social i no pas per l'afany de lucre d'empreses que cerquen el drenatge de recursos públics per la via de la transferència (com el cas que es va denunciar des del Clínic: una recerca que permetria la detecció precoç de la diabetis no és subvencionada perquè atempta contra els beneficis de les farmacèutiques que s'enriqueixen amb els preus abusius de medicaments que monopolitzen malgrat haver estat descoberts amb una important participació pública) ;
     
    • paper social de la universitat (contestació, renovació, foment del pluralisme...) que en fan un dels principals ferments de la transformació i regeneració permanents i de qüestionament del poder que sempre corromp, com s'ha pogut veure amb la rendició de la majoria dels governs occidentals al segrest de la democràcia que és el TTIP.
 
2.- No és la nostra democràcia:
 
  • no ho ha estat mai: les proporcions que la llei imposa als òrgans col·legiats o en la ponderació de les pseudoeleccions presidencialistes estan destinades a consolidar una oligocràcia incompatible amb la nostra concepció de la Universitat;
  •  
  • la implantació de les UCA (unitats de comandament autoritari) com a primer pas per a la eliminació o folklorització dels òrgans col·legiats contravé qualsevol concepció democràtica d'una estructura de poder de baix a dalt; al contrari, s'ajusta perfectament a una concepció empresarial on no té cabuda que els operaris d'una secció escullin el seu capatàs;
  •  
  • el greuge que els professors a temps parcial i els no doctors tinguin en els òrgans col·legiats un pes molt inferior al de la docència que tenen encarregada, es veu accentuat pel tracte tan diferent que reben els catedràtics que incompleixen l'exclusivitat amb un règim de compatibilitats que els permet passar-se el dia en consells d'aministració o tertúlies sense que això es ponderi en la seva representativitat als òrgans, tolerància que els fa volubles al poder. La cara més visible d'aquest greuge és que els millors despatxos estan sempre buits, mentre que el professorat que realment compleix la dedicació exclusiva es passa la jornada laboral en gàbies infectes. La cara invisible d'aquest greuge és el fet que la càrrega docent real sigui un secret d'estat al que no tenen accés ni els representants legals dels treballadors, però ja se sap que la transparència i els beneficis empresarials són difícilment compatibilitzables;
  •  
  • es desincentiva la participació dels estudiants (sigui amb el sabotatge a les mocions, sigui amb la inexistència de mecanismes per compensar el preu personal que paguen els estudiants que es presten a formar part dels òrgans col·legiats, sigui amb el segrest de les actes pendents d'aprovar fins que perden la condició de membres dels òrgans col·legiats);
  •  
  • s'ha laminat l'autonomia de la universitat des de tantes capes sobreposades (UE, ministerio, conselleria, consell social, consell d'administració –abans consell de govern) que als representants dels diferents estaments pràcticament no ens reserven cap altre paper que aplaudir els discursos; i per assegurar-se que n'hi hagi el mínim de crítics, ara volen residualitzar-lo encara més amb una jibarització que equival encobertament a elevar el percentatge llindar per obtenir representació: justament el contrari del que els demòcrates acaben de pactar al País 3 / 4 Valencià, on han decidit la suavització de la barrera del 5%. Cal tenir en compte que un col·legi electoral que passi d'escollir 10 membres a escollir-ne 5 passa de tenir una barrera del 10% a una del 20%...
  •  
  • si algú no acaba de veure el paper que juga el consell d'administració d'UPF.S.A (abans consell de govern) com a transmissor de les consignes neocon de la Conselleria només ha de veure com els premien, un cop acabat el mandat, el fet que no solament no hagin defensat l'autonomia de la universitat, no solament no s'hagin oposat a unes retallades que no han afectat les polítiques d'aparador però sí severament els treballadors, especialment els més febles, sinó que hagin promogut amb entusiasme el buidatge de competències dels òrgans col·legiats representatius per transferir-les a les sucursals de la Conselleria (consell social i consell d'administració –abans consell de govern).
 
3.- Tenim un futur. Sabem que, ara mateix, el funcionament oligocràtic de les Universitats públiques facilita la feina dels enemics del bé comú i ens priva de les eines per plantar cara a transformacions com les que es voten al proper Claustre, contràries a l'nterès de la majoria, però pensem que en un futur pròxim, amb l'adveniment de la nostra República, hi haurà altres majories socials que permetran expulsar dels llocs decisius els mercantilitzadors que s'han carregat les universitats i refundar-les al servei de la majoria. El nostre sindicat hi està treballant per diverses vies i amb diversos interlocutors. La tasca principal ara és definir el model d'Universitat de la República catalana, al servei de les majories socials i del progrés del país, diametralment oposat al dels neocons, de manera que la jibarització del Claustre sigui al final només una victòria pírrica dels enemics del bé comú. De tota manera, si entre tots ho podem aturar, molt millor. Com també hauríem d'aturar la transformació de la Mesa del Claustre en tribunal de la Inquisició destinat al sabotatge sistemàtic de les propostes dels estudiants i dels sectors crítics.
 
Barcelona, a cinc de juny del 2015

dimarts, 28 d’abril del 2015

GUANYAREM EL FUTUR: INDEPENDÈNCIA I JUSTÍCIA SOCIAL

Manifest 1r maig 2015

La majoria social del nostre país reclama, des dels centres de treball i el carrer, passar fulla i iniciar el procés constituent d’un nou estat que ens meni cap a una societat justa en tots els àmbits.

Pica damunt imatge per descarregar cartellDes de la Intersindical-Confederació Sindical Catalana recollim aquest desig col·lectiu i el traslladem a l’àmbit d’actuació que ens és propi: el món del treball i la mobilització social. Des de la Intersindical-CSC, amb motiu del Dia Internacional de la Classe Treballadora, manifestem que: S’ha de superar l’actual estadi de sotmetiment de la majoria de la població als interessos d’unes oligarquies depredadores. Hem de democratitzar l’economia per a situar-la al servei de les classes populars. I, per a fer possible aquest canvi, s’ha de reforçar el pes de l’àmbit públic en l’economia, deixant enrere l’opressora ombra del “deute públic”.
Hem de generar ocupació estable i de qualitat per a posar fre a la creixent exclusió social; el dret al treball no pot esdevenir un “privilegi” sotmès als dictats arbitraris d’una minoria. Lluitar per uns salaris dignes, que ens permetin viure i no pas sobreviure.

Hem de generar un escenari d’igualtat real de les persones al món del treball, tot establint mesures correctores per assegurar la igualtat de drets i salari de les dones, les persones amb capacitats físiques diferents i les persones immigrades. Integrar el jovent al món del treball amb condicions dignes, que puguin construir el seu projecte vital en llibertat. De la mateixa manera, és imperatiu generar llocs de treball per a les persones de més de 45 anys que es troben en situació d’atur.

Hem d’assegurar una vida digna i econòmicament independent per als nostres grans. Una societat que no pren especial cura de la canalla i la gent gran és una societat malalta.

Hem d’apostar per la formació i la seguretat en el lloc de treball, posant fi al drama de la sinistralitat laboral.
Hem de continuar dignificant el sindicalisme com a motor de canvi, esborrant de la pràctica sindical la corrupció i les vergonyoses actuacions que ens desacrediten davant la societat. Hem de combatre la corrupció de manera implacable, també, en tots els àmbits de l’estructura social.

Hem d’actuar en coordinació amb els diversos agents socials progressistes per a superar l’actual marc capitalista. I ho hem de fer desenvolupant una acció social unitària que permeti establir espais de contrapoder amb amplis consensos, al nostre país i en l’àmbit internacional.

Hem d’establir un model econòmic respectuós amb el medi natural per a garantir la supervivència i el benestar de les generacions per venir. El consumisme malaltís actual és insostenible.

Hem d’assolir la independència nacional per a poder establir una societat justa, on la immensa majoria participi en la presa de decisió sobre qualsevol tema que l’afecti. Superar l’actual escenari de sotmetiment a dictats aliens per a dotar-nos de les eines que ens permetran assolir la plena territorialitat i situar el control de l’economia en mans de la majoria social.

És el nostre poble, i només ell, qui té el dret de definir-se com a subjecte polític.

Visca el 1r de maig!                                               

Visca la classe treballadora!

Visca la terra!

divendres, 6 de març del 2015

  Calendari Laboral 2015

Aquest any 2015, després de dos anys realitzant una jornada de 60 hores més que les 1462 h establertes per al PAS-F de la UPF des del 2003, hem aconseguit acordar un calendari laboral que torna a situar la jornada anual i diària tal com la realitzàvem anteriorment a la imposició de la llei d’acompanyament i del reial decret 20/2012, de 13 de juliol, que ens incrementava la jornada i imposava de facto una altra retallada salarial.
Una mesura que en el seu dia ja vam qualificar d’injusta, a més d’ineficient com a mesura contra la crisi, i que, a diferència d’altres universitats, l’equip de govern de la UPF va aplicar sense cap recança, potser perquè ja els estava bé que treballéssim més hores pel mateix sou?
Una retallada que, cal dir-ho, algunes universitats com la UB no han aplicat mai, com a resultat de la protesta i insubmissió del col·lectiu de treballadors/es del PAS. Conflicte que finalment es va resoldre amb un acord favorable als drets dels treballadors/es, d’aquella universitat primer, i que posteriorment van subscriure la UPC i la UAB. I aquest any 2015 la UdG i, per fi, també la UPF.

Per què han calgut 2 anys per aconseguir un acord a la UPF, similar al que ja tenien altres universitats públiques catalanes?

Des del nostre punt vista, per dos motius, principalment:
- El primer ha estat el plantejament de la Gerència, més propi d’una “patronal” que d’una institució pública, que ha implementat de manera acrítica les retallades. I el plantejament en les negociacions dels darrers anys, situant les expectatives de la universitat molt allunyades dels drets i interessos dels treballadors/es.
- I el segon motiu, des del nostre punt de vista el més determinant a l’hora de les negociacions, ha estat la divisió sindical (*). És a dir, la manca d’unitat d’acció dels i les representants sindicals i dels òrgans de representació dels treballadors/es del PAS (Comitè d’Empresa i JPAS) en la defensa d’objectius comuns.
(*) Alguns van prioritzar el possibilisme pactista a la defensa radical, sense renúncies, dels drets dels i les treballadores. Tot això en un context de retallades brutals en el sector públic i de reformes laborals que han suposat una regressió dels drets i les condicions laborals dels treballadors i treballadores a escala general, amb un augment de la precarietat laboral i de la pobresa més extremes, com no s’havia vist des de feia tres dècades.

Calendari Laboral 2015, com hem arribat fins aquí i per què hem trigat tant

Tot i que les postures i propostes estaven molt allunyades a l’inici del procés entre la part social i la Gerència, però també, encara que no tant, entre la mateixa part social, fet que a priori feia difícil albirar la possibilitat d’arribar a un acord, finalment aquest ha estat possible.
Des de la primera reunió, el passat mes d’octubre, fins a la signatura d’aquest acord ha calgut organitzar assemblees del PAS, fer moltes reunions entre la part social i la Gerència i la força dels fets -amb 4 universitats fent aquesta jornada- per convèncer tothom que no ho veia clar, que aquest any sí! Que no hi havia cap argument que justifiqués continuar amb aquest greuge un any més.
Finalment, el convenciment d’uns i altres i la pressió de bona part dels representants sindicals, ha fet possible acordar aquest calendari.
L’acord signat, aquest any sí, pels dos òrgans de representació del PAS i per totes les seccions sindicals, respecta íntegrament el mandat de les assemblees del PAS-F celebrades el passat mes de desembre, on es van decidir les dues línies vermelles que aquest acord havia de contenir:

- 1.462 hores laborals, de còmput anual de treball efectiu.
- Garantir el mateix període de jornada intensiva de l’estiu que fins al 2012

Ara bé, cal dir que, fruit de la mateixa negociació, hi ha aspectes de la concreció del calendari que no ens satisfan. Concretament, la imposició de la Gerència d’eliminar els períodes de jornada intensiva de Setmana Santa i Nadal, i els tancaments institucionals associats a aquests períodes.

Concrecions i aspectes rellevants respecte de l’acord de Calendari Laboral 2015

Us detallem els aspectes més rellevants, la resta els podreu llegir quan la Gerència faci difusió de l’acord:

1.    La jornada de 35 hores setmanals s’implementarà a partir del 16 de març.

2.    Respecte de la jornada intensiva: Som conscients de la importància de qualsevol mesura relacionada amb la conciliació de la vida laboral i personal, i no entenem la posició tancada de la Gerència que els ha portat a revisar el criteri i no fer jornada intensiva durant els períodes de Setmana Santa i Nadal. Aquest any doncs, l’únic període de jornada intensiva, de 6 h. de jornada diària, serà la de l’estiu, que comprèn des del 22 de juny al 18 de setembre.

3.    Bossa d’hores de conciliació: aquesta bossa era producte de la diferència entre la projecció anual de la jornada de 7.30 hores diàries i els diferents acords establerts entre algunes seccions sindicals i el CE (la JPAS s’hi va afegir l’any passat) amb la Gerència. Per tant, aquest any tornem als criteris anteriors al 2012 per calcular la diferència: jornada de 7 hores (6 h. durant el període de jornada intensiva a l’estiu) menys les vacances i els 5 dies d AP determinats pel govern espanyol, que donen una diferència que aquest any es compensa amb els tancaments de Setmana Santa (2 d’abril, dijous Sant) i Nadal (del 24 al 31 de desembre).
La bossa d’hores d’aquest any 2015, un total de 24 hores, és el resultat d’implementar la jornada de 7 hores a partir del 16 de març. És a dir, el retorn de les hores treballades des de l’1 de gener fins al 15 de març.

4.    Saldo horari negatiu: també s’elimina l’opció de la bossa de saldo negatiu. Tornem al criteri de permís a recuperar, la qual cosa vol dir que es podrà tenir saldo negatiu conseqüència del permís.

5.    Tercer horari i altres: no s’elimina el tercer horari. A instàncies de la Gerència, a la pròxima reunió de la Comissió d’Horaris s’analitzaran i, si s’escau, es revisaran alguns dels seus aspectes. Nosaltres, atenent algunes de les consultes del PAS, demanarem la revisió de la resta d’horaris per tal de garantir que es gaudeix de tota la flexibilitat i es segueix afavorint la conciliació de la vida laboral i personal.

6.    Cap de setmana: el fet més notable és que, atès que no es contempla la possibilitat que aquest torn pugui gaudir de les vacances en dos períodes de tancament, un d’ells de lliure albir, sinó que tots els dies de vacances es gaudiran durant el tancament d’agost, es compensa als i les treballadores d’aquest torn amb un dia de vacances lliure addicional i un altre resultat d’acumular la diferència entre el que haurien de treballar (9.50 h.) i les 10 hores que realitzen de jornada laboral de manera habitual.
Reflexions finals

La crisi ha servit d’argument per desposseir-nos de drets, però les causes fonamentals d’aquesta estan molt allunyades dels costos públics de l’anomenat “estat del benestar” i a tocar d’haver utilitzat els diners públics per a rescatar els bancs i caixes i premiar els seus alts càrrecs; pagar les factures privades de bona part dels governants de l’estat i del nostre país; costejar el malbaratament en infraestructures supèrflues i infrautilitzades; pagar contractes milionaris a empreses que “premien” els favors, l’evasió i el dèficit fiscal de les grans fortunes de particulars i empreses, etcètera.
No siguem crèduls doncs, hem d’enfrontar-nos de manera rotunda a totes aquelles mesures que socialitzen la crisi. I l’augment de jornada amb la reducció salarial, n’era una!!
Ens han volgut vendre fum amb bosses de conciliació, tancaments i dies d’intensiva que, encara que algunes podem valorar positivament, no han d’amagar la realitat d’aquests darrers anys: hem treballat més pel mateix salari, i això ha empitjorat les condicions de treball del PAS, ha dificultat la conciliació personal i laboral i no ha suposat cap mesura pal·liativa a la crisi generalitzada que pateix el nostre país.
Pel que fa al govern de la Universitat, acomplint els decrets imposats, s’ha fet còmplice d’aquesta perversa situació en què, per tal de garantir la inversió en aquest servei públic per part de la Generalitat, ha precaritzat els seus treballadors i treballadores a més d’aplicar altres mesures relatives al PDI i els estudiants que van en contra d’un model d’universitat pública de qualitat.
I qui consideri que el retorn a la jornada anual de 1462 h pot afectar la qualitat del servei a l’usuari, que faci memòria: només han passat dos anys i escaig des que fèiem aquesta jornada i ja llavors els diferents rectors (recordeu campanyes electorals) elogiaven la qualitat del servei ofert pel PAS.
Potser el que passa és que pretenen que fem front als nous reptes que planteja l’equip de govern i encarem l’augment de feina generada des de l’aplicació del Pla Bolonya, la creació de nous edificis i de nous graus i màsters o la imminent aplicació del Pla Estratègic, amb la mateixa plantilla. Llavors, és clar que no donarem l’abast, ni amb 37,5 ni amb 40 hores! Potser el que cal és que el govern de la universitat exigeixi poder augmentar la plantilla o bé redimensionar els seus plans i objectius en funció de la mateixa, però no a costa dels drets dels i les treballadores.
A la Pompeu, ni explotats, ni explotadors!
Estem a l’inici del camí, de moment no hem guanyat cap dret, hem recuperat la jornada, i encara ens queda molt per fer. Cal doncs, continuar defensant els nostres drets socials i laborals i recuperar els arrabassats els darrers anys, cal continuar la nostra lluita per unes condicions laborals dignes i una universitat pública de qualitat al servei de tota la societat. I res millor per assolir-ho que la unitat d’acció dels i les representants sindicals i de tot el PAS.



Ni un PAS enrere: la lluita continua!


Àmbit PAS de la Secció Sindical de la I-CSC a la UPF
4 de març de 2015